📦 Caixa de Recursos

📖 El Relat

Varsòvia, 1942. Una ciutat partida en dues per un mur de tres metres. D'un costat, la vida continua. De l'altre, mig milió de persones esperen la mort al gueto.

Irena Sendler és una infermera polonesa de trenta anys. Té un permís per entrar al gueto per controlar epidèmies de tifus — els nazis tenen por de les malalties. Però Irena no hi entra només per fer la seva feina.

Cada dia, Irena en surt amb alguna cosa amagada. De vegades, porta un sac de patates al seu carro. Dins el sac, un nen adormit amb sedants. De vegades, porta una caixa d'eines. Dins la caixa, un nadó. I al seu costat, un gos entrenat per bordar cada vegada que passen un control — per tapar el so d'un plor.

Cada nen que treu el col·loca amb famílies poloneses, convents o orfenats. I fa una cosa més: apunta el nom veritable de cada nen en un paperet i l'amaga dins pots de vidre enterrats sota un pomer.

2.500 nens. Dos mil cinc-cents vegades, Irena va jugar-se la vida.

📖 El Relat

Irena no actuava sola. Darrere cada nen salvat hi havia una xarxa de persones que arriscaven la vida: monges, metges, famílies poloneses, conductors d'ambulància, sacerdots...

La xarxa funcionava així: Irena treia els nens del gueto per qualsevol via possible — dins sacs, caixes, ambulàncies, pels conductes de les clavegueres. Però un cop fora, calia amagar-los.

Les monges dels convents acollien els nens més petits. Els rebatejaven amb noms polonesos. Els ensenyaven oracions catòliques perquè, si algú preguntava, poguessin fingir que eren catòlics.

Famílies senceres arriscaven la vida acollint un nen jueu. Si els nazis ho descobrien, tota la família seria executada — inclosos els seus propis fills.

I cada persona de la xarxa sabia que, si la Gestapo els atrapava, els torturaria per obtenir noms. Tot i així, ningú va trair la xarxa.

📖 El Relat

La Gestapo finalment la troba. Algú l'ha traït. Soldats nazis truquen a la porta de casa seva a les 3 de la matinada.

La detenen. La porten a la presó de Pawiak, la més terrible de Varsòvia. L'interroguen durant dies. Li trenquen les cames i els peus a cops. Volen els noms. "On són els nens? Qui t'ajuda?"

Ella no parla. Ni un sol nom. Ni una sola adreça. "Podeu matar-me, però no trairé mai els nens."

La condemnen a mort. Però la xarxa que ella mateixa havia creat la salva: els seus companys subornen un guarda nazi i l'ajuden a escapar.

Viu amagada fins al final de la guerra. Però mai deixa d'actuar. I els pots de vidre amb els 2.500 noms continuen enterrats sota el pomer, esperant.

Anys després, quan li pregunten per què ho va fer, respon: "No vaig fer res especial. Simplement vaig fer el que calia fer."